miércoles, 17 de noviembre de 2010

UN ANY


Que rapid passa el temps! Encara ho recorde com si fos ahir i ja fa un any que cap a estes hores el teu cos va deixar de viure. Diuen que el temps tot ho cura i que et fa oblidar, doncs, no es veritat això, hui en dia, et trobem a faltar com el primer dia.

Supose que el temps el que fa es acostumar-te al dolor (igual que a l'alegria), i encara que ho notes, potser amb menys intensitat, encara que jo no diria això exactament, més bé diria que es d'una manera diferent, més distant, perque supose que encara que no vullgues, el cap intenta allunyar-te dels mals records per a protegir-se. D'un altra manera, seria imposible poder viure amb el dolor dels primers messos.

En fi pare, on quedarà tot allò que et perdras de la vida dels teus? I on quedarà tot allò que ens haviem d'haver dit i no ho varem fer?

Només espere que tot això que es va quedar al tinter de la ploma tu pugueres sentir-ho encara que no ho transformarem en paraules.

Allà on et trobes sempre seràs a la nostra memoria.



Un besset pare!

1 comentario:

  1. Què bonic Ana.
    Tots el recordem molt i hui amb més motiu.
    Una forta besada per a tu i per a ta mare

    ResponderEliminar